Un matí entra el professor en classe, mira els alumnes i veu poetes. I els diu que "són" poetes. I els alumnes no saben si creure-li-ho, però comencen a escriure.
De sobte... un poema:
L’aire guanya falsament
La seua amistat tempestuosa.
Camins canten silenciosos.
Els ponts mediten serens
com les aigües somnien als crepuscles.
La llum il.lustra ombres
al seu somriure fosc
mentre l’amor creix lentament…
L’horitzó balla.
El cos descobreix l’essència del foc
quan el sol espera la claror del roig
Estima.
La nit es trenca quan no em creus.
Els autors i autores pertanyen a 1r de batxillerat.
(la imatge és el cel sobre el llac Salda, a Turquia)
1 comentario:
No acabo de encontrale el sentido general al poema,pero me son frases trabajadas y muy bonitas. Buen poema.
Publicar un comentario